Avui m’he comunicat amb el meu xicot, que és fora a l’estranger per un temps indefinit. Li he dit: - Tstimu + k mai i stk m.ktta dsta amb tu! ;-*.....

Ell m’ha respòs ràpidament: - Jo tb, m’agrd k stgem junts x semp;-)

Llavors ens hem emprenyat perquè jo li he demanat: - Pk dius x semp. si n u saps? Stas tntu, t nen.:-(( .

Però tres o quatre missatges més tard ja hem fet les paus quan ell m’ha enviat un ram de flors enorme per pantalla amb SMS.

És tan emocionant quan sona el timbre del mòbil, el meu cor s’accelera i faci el que faci ho deixo tot per anar-lo a buscar. Li he posat la música de “Love is in the air” així quan sona ja sé que és ell. Estic ben contenta d’aquest mòbil que m’han regalat, ara si que puc portar una relació com deu mana. Ens veiem poc amb el meu xicot, però això no és el que conta, ma mare ja m’ha explicat que el que val en una relació és la confiança i la comunicació, i nosaltres ho portem la mar de bé això, amb el mòbil.

Més mobils…

“Libreeeeeeeee, como el sol de la mañana, yo soy libreeee, como el mar” Això és la musiqueta d’espera que et posen en trucar al servei d’atenció al client d’una empresa que tots coneixem. Després una veu mecànica i postissa comença el següent discurs (Transcripció literal):“Benvingut a Amena. Per a la seva comoditat, si vol ser atès utilitzant la seva veu, digui : “Veu”, si vol ser atès pitjant les tecles del seu telèfon, premi l’ú”. Fins aquí tot bé, desitjo quedar callada, a veure que passa. La dona mecànica em contesta : “Perdoni, no he sentit la seva resposta”... Està bé, pitjo l’u! “Ha seleccionat pitjar només el teclat. Recordi que la tecla “almohadilla” serveix per a demanar ajuda, la tecla asterisc equival a tornar enrera, el zero es per tornar a l’inici.” Ràpidament intento ordenar tota aquesta informació “Si vol fer una consulta sobre tarifes, petgi altre cop el ú, si vol canviar la tarifa petgi el dos, per a consulta de consum acumulat petgi tres, per a recarrega petgi el quatre, per activar el contestador petgi el cinc, per trucades perdudes petgi el sis, per el programa de punts petgi el set, per promocions petgi el vuit, per a qualsevol altre consulta pitgi el nou ”. Ara ja no recordo perquè havia trucat... ah, si! Ràpidament pitjo el nou. “Un moment, esperi mentre li passem amb un dels nostres agents”. Espero.

Un altre veu, una mica més jove i més ensopida em diu: “Un moment, tots els nostres agents son ara ocupats, continuï a l’espera” Decideixo fer-li cas. Per a lament de la meva trompa d'eustaqui em plantifiquen altre cop aquella odiosa sintonia “libreeeeeeee, como el sol de la mañana yo soy libreeeee!”. Torna a sortir la veu d’abans: “Un moment, tots els nostres agents son ara ocupats, continuï a l’espera”. Ja m’havia quedat clar, però continuo a l’espera. La maleïda música em comença a crispar els nervis. Miro el rellotge.

Porto ja dos minuts i mig continuant a l’espera, i sembla que la cosa va per llarg. Al tercer cop que em surt la veu de la senyoreta m’agafen ganes de penjar, però decideixo suportar una estona més, a veure on arribem. M’adono que tinc moltes ganes d’anar al wàter, deixo el telèfon recolzat al gerro de flors i corro cap al bany. Mentre soc asseguda a la tassa, em pregunto si just en aquell moment, l'agent atrafegat de la companyia s’haurà posat a la línia. Surto del bany a correcuita mentre em pujo les calces. Comprovo que no. La senyoreta robótica impassible continua amb la seva xerrameca, i ja portem set minuts. “Libreee. Como el sol de la mañanablabla libreeee". Agafo un bloc i un bolígraf i començo a dibuixar. Quan ja tinc un bonic prat, amb caseta i gronxador inclòs... merda! M’ha caigut el telèfon a terra, i carregador amb tapa inclosa han saltat per l'aire fins a l’altre punta del menjador. Penso que potser sigui una senyal per a deixar d'insistir en aquella tasca, o potser l’aparell no ha aguantat més aquella estúpida musiqueta i ha explotat...! Està bé, agafo aire, monto el mòbil i ho torno a provar. Per distreure’m, aquest cop, desitjo utilitzar la meva veu com a instrument per anar endavant en aquella tasca. Introdueixo el Pin, i santorne’m-hi!

“Bienvenido al servicio de atención del cliente de”…másblabla... "per ser atès en català pitji l'ú, para ser atendido en castellano pulse el dos"

Está bien, cambio de idioma, y pulso el dos.

Estoy de nuevo al habla con la Robótica y sigo las instrucciones que me indica. Mi opción escojida es la de tener que decir en voz alta: “Otra información”, y así lo hago.

Con sorpresa escucho la respuesta de la voz, que me dice: “No se ha podido identificar bien su voz, quizás se deba a un entorno con mucho ruido. Porfavor inténtelo más tarde, o pulse 1 para pasar a la opción de teclado.”. Miro a mi alrededor, estoy yo sola en la habitación, yo y mi ordenador. No sé a que ruido debe querer referirse, pero decidida a llegar hasta el final, pulso el uno.

Ahora me responde ”lo sentimos, no se han podido oir bien las instrucciones.” Continuo pulsando el uno. ”quizás se deba a un entorno con mucho ruido”, aaagghhh!!! Mi dedo no se separa de aquella tecla, y sigo pulsando el uno sin cesar.... “inténtelo de nuevo más tarde” bip,bip,bip.

Entre alucinada y muy cabreada, cojo impulso e insisto. Estoy enloqueciendo, pero tengo que averiguar la finalidad de toda aquella trama. Me huele mal. Corro hacia la cocina: ¡quemadas todas las lentejas! Joder!. Con mucha mala leche, marco el teléfono : A-ten-ci-ón-al-cli-en-te! “Libreeeeeee...”

Esta vez se repite la misma epopeya de la primera llamada, la que ya hace más de tres cuartos de hora que empezó. Me topo de nuevo con la señorita de voz pegajosa. Ahora cuando empieza la música ya le tengo el truco: Estiro mi mano lo más lejos posible de lo que mi brazo me permite, para alejar al máximo el auricular de mi oreja, acercándola solo cada 40 segundos que es lo que dura la puñetera canción de la libertad, que ahora ya ha cogido un tono entre rapero y operesco patético. Después... “nuestros comunicadores continuan ocupados, porfavor permanezca a la espera. Gracias”. Me dedico a contar cuantas veces me repetirà este mensaje. Cuando ya voy por la 16ª ronda, aparece una voz que perece humana. Casi me da alegría; se trata de una señorita, que se identifica con nombre y apellidos, seguidos de alguna otra cosa que recita con la misma entonación que la canción de “libre”, o al menos así me lo parece. Me dispongo a explicar lo que necesito, y es que me desbloqueen la tarjeta, ya que puedo realizar llamadas pero no las puedo recibir. Antes de contestarme me pide: nombre, apellidos, número de documento nacional de identidad y fecha de nacimiento. Le respondo mordiéndome las palabrotas de la lengua, y me contesta: “Disculpe señorita, pero este móbil es de empresa. Espere unos momentos y le pasaré con el correspondiente departamento comercial. Buenas tardes!”. Desesperada hago el gesto de colgar, pero teniendo mi dedo a un centímetro de la tecla cuelgue, pongo por última vez la oreja, para escuchar: “Libreeee, como el maaaaaar”... Bip,bip,bip,bip,biiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip.....

Escrit per Marta Torres