Aquest cap de setmana passat l’he passat amb els meus nebots, hem estat jugat quasi tota l’estona i construint una cabana en un lloc amagat que em trobat. Tots els convidats que han anat passant per casa crec que m’han observat d’una manera estranya, alguns, mentre em veien allà tirada per terra fen lluites cos a cos, remugaven: Aquesta noia no ha passat encara l’etapa de la pubertat (a pesar de les quatre canes que li he vist noves…). Uns altres crec que han comentat que últimament tinc problemes, per això em passo tanta estona amb els nens, i d’altres fins i tot m’han donat les gràcies per entretindre’ls!! La qüestió és que jo m’ho he passat la mar de bé. Per la nit, els hi he triat un llibre de la seva llibreria per llegir-lis. El primer ha estat “La Cigala i la Formiga”, mai m’havia adonat que aquest conte fos tan horrorós i a meitat l’he desat. Resulta que hi ha una pobra cigala que canta, i ho fa molt bé perquè és l’única cosa que sap fer, i com que és així una mica... despistada.. doncs les formigues que treballen molt perquè elles son treballadores de mena, s’enfaden amb la cigala perquè no ha fet res. Si que ha fet! Els hi ha estat animant tota la jornada laboral amb música mentre elles anaven amunt i avall atrafegades. Cap de les senyores formigues reconeix que és veritat, i que a més aquella música els hi encanta, al contrari: No li han donat res de menjar, res de res! Uffff....

He tancat el llibre i n’he triat un altre: Pinocho... anem a veure que tal...

Pinocho és un nino de fusta que te vida, viu amb el seu pare Giepetto, el fuster, que se’l estima molt, però al pobre nen li passa una cosa espantosa: cada cop que diu una mentida, li creix el nas una mica més. Passades unes fulles del llibre al pobret noi li creixen unes orelles de burro perquè no vol anar a l’escola. Els meus nebots em recorden que a ells tampoc els hi agrada anar a l’escola i que n’han dit alguna de mentida, decideixo anar a per un altre llibre: la cenicienta... puajhhd!, els tres porquets.... no!!! (i menys ara que ens estem fent la cabana amb desperdicis i fustes que trobem pel carrer…).

Finalment decideixo apropar-me al seu llit i inventar-me’n una d’història, que de ben segur s’adormen ràpid!

Escrit per Marta Torres